Un café con : Màrius carol

Màrius Carol

Georgina Quintero. - He decidido aportar esta entrevista al blog, ya que creo que hace falta tener el punto de vista de un periodista profesional sobre qué piensa del actual periodismo. Esta entrevista no va centrada directamente a la prensa rosa, pero se puede encontrar una relación (y puede reforzar y contrastar la demás información del blog). Cabe remarcar que esta entrevista se hizo durante las XV Jornadas Blanquerna de la Universidad Ramon Llull de Barcelona (y no especialmente para este blog).

A diferencia de la resta de entradas, esta entrevista esta hecha en catalán. El motivo de este cambio de lengua es porque el señor Màrius Carol en el momento de la entrevista se dirigió a nosotros en catalán, ya que es su lengua oficial y en la que se le preguntó.

Entrevista a Màrius Carol (en catalán)

Per què vas voler dedicar-te al periodisme?
“A mi m’agradava molt la ràdio. Quan tenia catorze anys vaig anar un dia a Ràdio Barcelona, a veure un programa que emetien de cara al públic, i em va fascinar. L’any següent ja em van encarregar la coordinació d’un club juvenil radiofònic, centrat en un programa que es feia els diumenges de d’una a dues de la tarda, en el qual hi presentàvem novetats discogràfiques, entrevistàvem artistes, fèiem una petita obra de teatre, etc. Vam estar un parell d’anys fent aquest espai i m’ho vaig passar molt bé. Jo diria que la meva vocació periodística ve d’aquesta experiència a la ràdio.
Després vaig estudiar a l’Escola Oficial, una escola universitària, i al segon curs de la carrera vaig tenir la gran sort de poder treballar com a becari a El Noticiero Universal l’estiu de 1972. I no només això sinó que vaig poder començar a escriure amb una petita secció signada, “Crónicas del verano”, on agafava el cotxe i anava a diferents pobles d’estiueig de Catalunya i desprès explicava què hi passava. Aquesta va ser una manera d’acabar d’entrar en el món del periodisme.”

Com veus el futur del periodisme?
“Complicat, perquè avui per avui hi ha moltes incerteses. Els diaris es van inventar fa 350 anys però avui hi ha gent que diu que la premsa escrita morirà, i fins i tot l’hi han posat data. El professor nord-americà Philip Meyer diu en el seu llibre The vanishing newspaper que un matí de l’any 2043 un ciutadà de Manhattan demanarà el New York Times i li diran “d’això ja no en venem.
Crec que la premsa escrita no desapareixerà mai, encara que en quedaran pel camí molts diaris i seran els que sobrevisquin seran molt diferents dels que tenim ara: veurem una premsa molt més analítica, amb molt més d’opinió, amb històries ben escrites. Alguns grans diaris superaran aquesta etapa de terratrèmol que tenim en aquests moments i en sortiran enfortits.
Quant a la ràdio, és un mitjà que ha sabut adaptar-se als nous temps. Les tecnologies han fet mal als diaris perquè competeixen en la seva versió a la xara. En canvi la ràdio ha trobat a Internet una complicitat imprescindible, que no la perjudica, sinó que la difon més sense que perjudiqui el seu model de negoci: tu pots escoltar la ràdio a Internet des de qualsevol punt del planeta, baixar-te al iPod el teu espai favorit, escoltar programes de dies passats...
Respecte la televisió, Internet si que pot acabar ser competència molt directe, no només perquè et pots fer una programació a la carta, sinó perquè la televisió a la xarxa es tot un món per desenvolupar.
En qualsevol cas crec que estem en un canvi molt interessant, en un moment de transformació dels mitjans, en un moment d’adaptació dels nous temps. I a l’hora de fer previsions els grans grups de comunicació tenen incerteses: en què ens guanyarem la vida d’aquí uns anys? No ho sabem, però hem d’estar molt atents a les oportunitats de negoci. Avui, a vegades, anem donant cops de cec però a la curta o a la llarga trobarem el camí per continuar fent bon periodisme.”

Com és la teva relació amb les noves tecnologies (TIC)?
“Vaig començar a fer periodisme fa trenta-cinc anys i he tingut la sort d’haver estat en diaris on la tecnologia s’ha incorporat molt fàcilment, com el País o La Vanguardia, pioners en la incorporació d’ordinadors, programes de tractament de textos, etc.
Els periodistes de la meva generació ens hem hagut d’anar incorporant la tecnologia i encara no hem sabut treure’n tot el rendiment, sabem que és un instrument útil i imprescindible. Encara que segur que som molts els que no hem estat capaços d’entendre totes les possibilitats que ens ofereix.”

A part de ser director de comunicació del grup Godó, quines feines fas relacionades amb el periodisme?
“Em considero un periodista multimèdia. Cada setmana faig tres columnes de premsa a La Vanguardia, un article on recomano coses de tendències a l’Avui, vaig a una tertúlia a RAC 1 d’actualitat i a una altra tertúlia d’esports. Un cop a la setmana vaig al programa de Luís del Olmo (Punto Radio), també parlo de temes diversos i variats, un cop per setmana, al programa de l’Albert Om a TV3. Cada quinze dies vaig a la SER a parlar de temes d’actualitat i un cop al més als 59 segons de la Televisió Espanyola, etc.
Faig de tot i a més a més m’ho passo bé. A vegades em pregunten d’ on trec temps per a fer tantes coses, però quan fas coses que et diverteixen no et costa trobar-lo. Crec que és una gran sort treballar passant-ho bé. També he escrit quatre novel·les i ara en tinc una de pràcticament acabada al voltant de la figura de Truman Capote.”

A quin personatge admires i per què?
“Un personatge admirable que vaig poder saludar i conèixer és Nelson Mandela. Vaig estar a l’illa de Robben, on Mandela va viure empresonat durant molts anys. Va passa d’estar a la presó a presidir un país i a poder canviar-lo. Va lluitar en un sistema terriblement injust i en l’arribar al poder va posar les bases per pactar la reconciliació. Considero que és una figura importantíssima i que em va impressionar conèixer.
Un altre personatge que en va agradar saludar va ser Vlacav Havel, un autor teatral de Praga, que va lluitar en favor de la llibertat durant la negra nit del comunisme i que va convertir-se desprès president de la República Txeca quan el país va poder elegir els seus representants a les urnes. Té una biografia que em sembla fantàstica.”

I pel que fa als reality shows?
“Em preocupa que la política dels reality shows –que pot haver-n’hi algun que sigui més o menys distret–, ho acabi impregnant tot. Fa deu anys, per exemple, els successos dels informatius ocupaven el 7% de la franja horària de les notícies. Avui pràcticament la tercera part de l’informatiu són successos. Si vingués un marcià a la terra i es posés a veure Telecinco o Antena 3 quedaria astorat. El criteri informatiu no pot ser el morbo, que és el que li passa als realites, i per això crec que aquest és un gènere que espero que tard o d’hora s’esgoti.”

Què opines de Mercedes Milà com a periodista?
“No m’atreveixo a jutjar. Crec que és una molt bona periodista i la conec molt perquè pràcticament vam començar junts els estudis. És una periodista que ha esdevingut una show woman i avui en dia, el que fa te poc a veure a veure amb el periodisme. Des del punt de vista de l’espectacle crec que ho fa bé, l’altra cosa és si jo faria el mateix que ella.”

Quines revistes llegeixes?
“M’agrada molt La historia y vida, m’agrada molt el Vanity Fair americà. Hi ha una revista que sempre m’ha fascinat: el New Yorker, és la base de bona part de la narrativa americana contemporània. Crec que les revistes estan en franca crisi perquè cada vegada hi ha menys quioscos, per dir-ho d’alguna manera. Llegeixo també Le monde diplomatique, encara que m’interessa menys que fa un temps però a vegades hi ha articles interessants sobre la professió periodística.”

Quin missatge llençaries als futurs comunicadors?
“Que això no és fàcil, però si us agrada aquest ofici és fantàstic. Crec que el més maco d’aquest ofici és que puguis explicar la realitat com la veus i que hi hagi algú a l’altre costat de l’ordinador, de la fulla de diari, a qui allò que li diguis el pugui emocionar, interessar o fer reflexionar.
I en aquest sentit, sent un ofici que ara no està en els millors moments possibles, és bàsic en una democràcia. Arthur Miller deia que un diari era una nació mirant-se a sí mateixa, i crec que els mitjans de comunicació ajuden als països a reconèixer la seva veritable cara.
La feina del periodista ha de servir per a denunciar els abusos, per a explicar per què passa el que passa i per donar elements a la gent per tenir criteri. El periodisme contribueix a que la gent pugui tenir la seva pròpia opinió de les coses que succeeixen. Com diu Humphrey Bogart a El cuarto poder “No sé si es el millor ofici del món, però és el meu i me l‘estimo”.”